30.1.06

Resum teoria segles XV-XVII (Renaixement)

Ara estudiarem les obres més representatives de la literatura catalana produïdes entre els segles XV i XVII, el període que anomenem Renaixement, el qual té unes característiques definitòries molt concretes. Abans de començar, donat que no es pot entendre ni estudiar cap període històric de manera aïllada, ens caldrà fer el seguiment d’alguns esdeveniments, principalment culturals resseguir alguns dels esdeveniments, principalment culturals, però també de caire polític i social, que van tenir lloc a Europa en aquesta època per tal d’entendre millor les repercussions i la forma en la que van influir sobre la literatura catalana. Així doncs, al costat dels autors i escriptors catalans i llurs obres, també trobarem escriptors italians o castellans, llatins o grecs, que ens ensenyaran quins van ser ells trets més característics i significatius d’aquest període del Renaixement.
Hem considerat que seria bo aturar-nos en algunes creacions literàries que ja sigui per la seva qualitat o per la seva difusió mereixen comentari més profundament. Per això hem fet una selecció d’alguns fragments de narrativa, de poesia i de teatre, que ens haurien de servir per tal d’il·lustrar un període que en la llengua catalana no va tenir, a groso modo, una creació gaire prolifera, tot i que va suposar un canvi en la manera de pensar i d’entendre la vida. La selecció dels textos s’ha fet de manera que amb els comentaris en siguem capaços d’extreure’n les idees renaixentistes més importants. Així doncs, la combinació dels textos amb el seu context històric ens donaran una perspectiva inicial de la literatura catalana renaixentista que posteriorment, es podrà ampliar amb la bibliografia adjunta al final d’aquest capítol.
Aquest capítol l’hem organitzat de la següent manera: en primer lloc creiem que el més important és contextualitzar el període del Renaixement, és a dir, conèixer com i perquè es va iniciar, quins eren els principals objectius i qui van ser els seus principals impulsors. Aquest primer contacte, que evidentment haurà de ser breu, ens traslladarà al període històric que estudiem. Pot donar una mena de sensació de decepció, inicialment, però no ens hem de sentir decebuts si la gran majoria de les explicacions d’aquest apartat introductori fan referència a Itàlia, ja que posteriorment veurem que es poden anar extrapolant a la literatura catalana, que de fet és el nostre objecte d’estudi. Tot seguit veurem quines varen ser les particularitats renaixentistes dels gèneres literaris més emblemàtics, com ara el teatre, la prosa i, en darrer lloc, la poesia. Aquesta introducció a cadascun d’ells ens servirà per conèixer els matisos que van prendre als Països Catalans, les semblances i les diferències amb la literatura renaixentista de la resta d’Europa, però sobretot , quin era el context històric en aquell moment i de quina manera va influir sobre la literatura catalana del moment. La tercera part la dedicarem comentari més detallat dels textos triats per poder-ne extreure els trets renaixentistes més importants, i veurem com es fan traduir o extrapolar a la literatura catalana.
Considerem que aquesta manera d’estructurar el capítol pot comportar un doble benefici: d’una banda ens aporta un grau de coneixement de l’època, del tot imprescindible per a una bona lectura de la literatura renaixentista; i d’altra banda ens ajuda i ens permet interpretar els textos des de la perspectiva en la qual van ser concebuts en aquell moment.

CARACTERÍSTIQUES DEL RENAIXEMENT.

Podem dir que gairebé tothom hem sentit a parlar del Renaixement, i en tenim una idea, més o menys formada sobre aquest període o moviment en qüestió. Tot i així, caldria deixar de banda, per uns instants, tot els coneixements que a priori tenim, i afrontar aquest capítol des del desconeixement. I, en acabar, podrem valorar si aquests coneixements previs que teníem eren prou exactes i correctes o no.

Abans de res, la primera qüestió que cal resoldre és la definició de Renaixement. El fet de triar una definició precisa i exacta sempre suposa, en certa manera, etiquetar, i les etiquetes tenen el gran risc de no acabar de satisfer a tothom. Per tant, en lloc de començar a definir, potser fora bo que comencéssim a determinar quines van ser les seves característiques principals i generals. Cal tenir present que les idees renaixentistes van influir en qualsevol tota la manifestació de l’art, és a dir, tan en la literatura com en l’arquitectura o bé pintura, o l’ escultura. Aquestes manifestacions artístiques van ser força diverses i variades, com Peter Burke, en el seu llibre El Renacimiento ja ens adverteix que de Renaixements n’hi ha molts, tants com els diferents països on aquest moviment es va estendre. Això ens dóna una primera idea que parlar del Renaixement com a un episodi uniforme a tot Europa no és del tot adient, però que sí que podem parlar d’unes característiques pròpies del Renaixement, que van servir com a base en la propagació de la seva estètica. Les característiques principals més comunes són d’una banda el retorn als clàssics grecs i llatins (recuperació de l’antiguitat clàssica), d’altra banda un afany de modernització, i en darrer terme la transmissió d’uns valors que servissin com a model per al comportament social (de la tota societat).
L’ideari renaixentista partia de la base que calia deixar de banda els valors medievals, que es consideraven anquilosats en una tradició provinciana, antiga i obscura. Per aconseguir-ho, el que s’havia de fer era recuperar els valors de l’antiguitat clàssica – Grècia i Roma – per mitjà dels seus textos i de les seves obres d’art. Ara bé, ens podem preguntar, com era possible lligar el retorn a l’antiguitat amb l’afany de modernització que hem citat més amunt?. Els Renaixentistes ho veien fàcil: l’antiguitat aportava llum i elegància, profunditat de coneixement i ens mostren un nou camí. Vistes així les coses no és difícil entendre que els clàssics fossin considerats models a imitar tant en l'estètica com en els valors. Però tot això encara tenia un propòsit més determinat, un fi últim: la perfecció de l’home. D’aquí precisament ve el terme Humanisme que alguns autors situen previ al Renaixement i que comportava la formació de l'individu mitjançant l’estudi de les lletres: filosofia, poètica, retòrica, del classicisme. El propòsit renaixentista de reprendre els valors i les idees representades per la literatura, l’arquitectura i les arts figuratives del món clàssic s’ha d’entendre des de la perspectiva de voler incidir sobre la societat de l’època, formar la classe dirigent i establir unes noves idees estètiques. Aquests tres aspectes són, doncs, l’ànim que guiarà tota l'esponerosa activitat cultural del període i per extensió la formació social de l'individu.

L’activitat intel·lectual i artística es desenvolupa en el marc de la recuperació i la investigació de les obres clàssiques. A través del seu estudi, l’home adquirirà la formació i l’educació necessàries i imprescindibles per esdevenir un ésser integrat en la seva comunitat i preparat per a la vida pública. Al mateix temps, però, aquest estudi aprofundit del llegat clàssic, comporta l’establiment d’un nou cànon literari i estètic que, naturalment, influirà en les obres dels humanistes i escriptors del Renaixement. Així, la reflexió entorn de la poètica aristotèlica i horaciana permetrà posar les bases del nou cànon, caracteritzat per la mimesi com a procés generador de l’art, l’harmonia en l'estructura i el decòrum en l’estil, trets que, a la vegada, seran perfectament extrapolables als valors cívics que es vol implantar en la societat, en contraposició a la rudesa que per a ells representava l’Edat Mitjana. És, doncs, un cànon amb una doble funcionalitat: creativa i formativa.
Veiem, per tant, que la cultura del Renaixement gira entorn de l’home i atorga una rellevància especial a la necessitat de la seva educació. No ens ha d’estranyar, doncs, que moltes obres literàries del període estiguin dirigides a exaltar la condició humana. És el cas del Discurs sobre la dignitat humana de Giovanni Pico Della Mirandola que recalca la diferència de l'espècie humana respecte dels altres éssers de la creació: l’home és l’únic que ha estat dotat d’una llibertat excepcional que li permet actuar de la manera que vulgui: «oh suprema i admirable felicitat de l’home, a qui ha estat donat d’obtenir el que desitgi i d’ésser el que vulgui». Però Pico Della Mirandola també recorda que amb aquesta llibertat l’ésser humà adquireix la responsabilitat de les seves actuacions: «Creixeran aquelles [llavors] que cadascú haurà cultivat i donaran els seus fruits en ell», la qual cosa porta implícita la necessitat de l’esforç personal, i el coneixement, el saber serà el camí per arribar a les virtuts de les quals el món clàssic n’és el mirall. Si l’home és capaç d’administrar correctament la seva capacitat racional i d’assimilar el llegat virtuós que transmeten els clàssics, el seu èxit moral i social quedarà garantit.



EL RENAIXEMENT A CATALUNYA

En general podem considerar que les idees renaixentistes van arribar també a Catalunya amb el mateix contingut que es van iniciar a Itàlia, però a causa del context històric català la seva manifestació va ser diferent, sobretot pel que fa a la literatura.

Al segle XV la Cancelleria Reial era la institució que vetllava, entre d’altres funcions, per la fixació de la llengua catalana i marcava el model i l’estil de la llengua literària. En aquells moments, el territori de parla catalana – Corona d’Aragó – estenia els seus dominis per bona part del Mediterrani i els contactes comercials i culturals amb la Itàlia renaixentista era constants, per la qual cosa es convertí en la principal porta d’entrada de les idees renaixentistes a Catalunya i a la vegada era l’organisme que en difonia les pautes a través dels seus escrits i documents. Tanmateix, les influències renaixentistes no arribaven únicament per la Cancelleria Reial, l’ intercanvi comercial i cultural que hem citat era, en ell mateix una font d’entrada de les diverses tendències i corrents de pensament.
Però la unió de les corones de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics (1479), el trasllat de la Cort a Castella, la guerra civil al Principat (1462-1472) i el desplaçament dels interessos econòmics de la Mediterrània a l'Atlàntic van fer que el primer humanisme català no tingués continuïtat i no es convertís en un autèntic Renaixement. Haurem d’esperar al segle XVI per poder parlar de Renaixement català, això sí, amb les seves particularitats. Hem de tenir present que en aquell moment, la corona de Castella havia pres l'hegemonia de la Península i per tant els dictats culturals, socials i polítics procedien d’aquella zona. Catalunya anava a remolc de Castella i les elits dominants estaven ja en un procés de castellanització total. Com que el Renaixement va ser un moviment minoritari i urbà, que interessava als membres de les classes dirigents per què els permetia mostrar el seu mecenatge, i als professionals i artistes per què gaudien de la protecció i els beneficis dels primers, la relació suposava un benefici mutu però també obligava els intel·lectuals a seguir els dictats de la classe dirigent que en el nostre cas, com hem dit més amunt ja havia adoptat les directrius castellanes. Això explica, en bona part, l’absència de grans obres renaixentistes catalanes, i en canvi en podem trobar força més exponents a Castella.
La recuperació dels valors clàssics de què hem parlat en el primer apartat, incloïa la recuperació del llatí culte en les obres literàries en detriment de les llengües vernacles, doncs bé, si a Catalunya afegim que el castellà ja s’havia convertit en la llengua de la classe culta i que l’aparició de la impremta va afavorir l'edició d’obres en castellà, que era la llengua de prestigi, comprendrem per què la majoria d’escriptors va “desertar” de publicar obres en llengua catalana.
Passem tot seguit a veure detalladament quin era l’estat de la qüestió literària als Països Catalans.


LA LITERATURA CATALANA RENAIXENTISTA

Mentre la minoria aristocràtica, és a dir, l'única que durant aquest període disposava dels recursos necessaris per a crear una cultura important, acusava la crisi i registrava els grans moviments europeus sense gaire convicció i, encara, vacil·lant en l'ús de les llengües llatina, castellana i catalana, la majoria popular continuà refent i ampliant en la llengua pròpia la tradició que havia elaborat en el curs dels segles. Des de la mort de Ferran II (1516) fins al decenni 1570-80 la cultura catalana participà de les inquietuds espirituals i de les tensions crítiques de l'Europa cinccentista (devotio moderna, erasmisme, luteranisme, etc) i, en el camp estricte de la literatura, intentà d'adaptar les actituds i les formes del Renaixement. El centre d'aquestes inquietuds i d'aquests intents fou València i, més concretament, la cort dels ducs de Calàbria. En conjunt, es pot dir que el Renaixement català intentà de fer una síntesi de certs elements medievals i d'uns altres de nous, procedents d'Itàlia i de Castella. Pere Serafí, per exemple, alternà l'idealisme amorós d'inspiració petrarquista o ausiasmarquiana amb la recreació de temes i formes populars; uns altres poetes, com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster, insistiren amb una certa originalitat en els models costumistes valencians de la darreria del s XV. El 1515 aparegué a Barcelona una novel·la, L'espill de la vida religiosa, atribuïda a Miquel Comalada, que fonia les influències lul·lianes amb les estrictament reformistes i que havia d'assolir una veritable projecció europea; el 1557 Cristòfor Despuig componia a Tortosa uns Col·loquis històrics en una prosa noble, de vagues ressonàncies erasmistes. Aquests anys, a més, funcionava a València un teatre d'intenció realista i satírica que donà mostres tan esplèndides com La vesita, de Joan Ferrandis d'Herèdia. La Contrareforma destruí aquest esperit de crítica i de recerca per propugnar una visió més rígida i ascètica de la vida. Els poemes de Joan Pujol (segona meitat del s XVI) i els actes sacramentals de Joan Timoneda ja reflecteixen el canvi, que havia de culminar amb el Barroc.

Aquesta breu síntesi ens explica perfectament quin era el panorama de la literatura catalana a l’època renaixentista. La tradició catalana: Bernat Metge, Ramon Llull, Ausiàs March, etc.. encara tenia un pes específic molt important en la nostra literatura i, tot i que els escriptors de l’època maldaven per seguir els dictats de la nova modernitat, tampoc els era fàcil despendre’s del llegat en el que molts havien estat formats. Per tant, la solució intermèdia era sintetitzar les noves formes dins la tradició catalana. Un bon exemple el trobarem en la poesia de Pere Serafí, en la prosa de Cristòfor Despuig o en el teatre de Joan Ferrandis d’Heredia.

1 Comments:

Blogger cral810 said...

ola soi benito camela
esta muy bien el blogspot pero se podria resumir envez de copiar i pegar
gracias
antentamente benito camela!!!

12:30 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home